Hola, soc jo altra vegada, pero escrit de llarga en llarga per que la feina no en deixa mes temps per escriure, i ara com me fet un esguinx, en toca repos ( insoportable per a mi ).
Bueno començem, tota la meua vida o desde que tinc algo de coneiximent, m'agradaven les altures, i jo tenia al cap tirarme desde un pont ( puenting ) pero en corda, i ho vaig fer, aci teniu les fotos, encara que jo se que s'ho cregueu: fotos puenting-jumping.
Be, despres d'aço pensava en el paracaidisme, pero el tenia massa lluny, no sabia on, ni en qui, ni si podria permitirme-ho, la qüestio es que poc a poc, ho tenia mes a prop, sabia que en Castelló feien salts en tanden ( en monitor ) tu sols tens que pagar i deixarte portar per ells, que la veritat es que son molt profesionals i ho tenen tot planificat. Faltava el dia i decidirse, i trobar algu per eixa barbaritat, així ja no era jo el loco, no sabia cuant, ni com.
Pero el desti es maravellos, un dia arriba Silvia de treballar i en diu que anaven a organitzar un salt en Paracaidisme els seus companys de feina, que si jo volia apuntarme, que cregeu que vaig dir ? Que aixo ni es pregunta, on hi ha que signar, vaig a marejar a Pep, Adrian, Josep i mes gent que al final no van vindre per els motius personals que foren.
Bueno, va arribar el dia mes esperat, el 31 de maig, el grup era de 16 persones, pero nosaltres vam arribar els primers malgrat estar un hora mes lluny que els altres, "els nervis" jeje, vam signar ( sols un segur ), i esperar.
Sobre les 10:30 ens van posar els arnesos, ai si que t'agarrava un cague que pa que, pero com els burros, nosaltres cap endavant.
AAaaiii, cuant be uno i diu, au vingeu cap aci, ens fa tota la explicació en una plataforma pareguda a la del avionet.
Bueno, a arribat l'hora pujem a l'avionet es tan menut que no caviem casi, en terra i arropits Jo Pep i el monitor de cadascu mes dos xiquets amb un casc en camera per a gravar-nos, a nosaltres ens suaven les mans i les xiques parlaven dels amics con si estagueren al mercat, "fotre" com si res, l'avionet no te ni porta, es una lona desplegada que cuant arribem a 4000 metres l'obrin, la lliguen com la lona de la tenda de campanya, (com pots).
No sabeu la impresió que dona vorer tirar-se al teu amic Pep davant teua, a una altura que cuant mires es defineix tot el contorn de la comunitat, i mes ufff impresionant si no fora pel cague, es pot disfrutar mes.
Ara en toca a mi, el tio en diu, estas preparat ( que li tenia que dir ? ) clar que si endavant, i espenta cap a la porteta, mentre la que en fa fotos ix fora de l'avionet tan tranquila, per poder pillar millor planol, iiiihh cap abaix, no mes començar la caiguda agarres els 200 KH, hi ha un moment que no saps on estas, pero en un moment trobes el nord, i mires cap avall, una passada caure sense res on agarrarte a ixa velocitat i el terra tan lluny, el millor de tot es que el terra no s'ha propa, sempre esta lluny, als 40 segons mes o menys, et fa un toc el monitor que va darrere enganxat a tu, i aixó vol dir que t'has de posar en la posició que haviem practicat, i al moment una frenada acollonant, ens para en sec, cuant obri el paracaigudes, ens deixa parats en mig del cel, que mal les cames, pero es passa prompte, cuant obri encara estas a 1000 metres que dius hostia pues encara queda, pero no, el tio comença a fer piruetes, que el paracaigudes ens passava el davant i com baixavem a tot hostia, molt emocionant, fins arribar a terra per cert un aterratge molt suau, i els dos blancs com la paret.
El meu monitor en dona la ma i s'en va corrent a per Adrian per a tornar-se a tirar ( que sort ).
Fins a aci be, ara toca el meu germa i Adrian que es tiren darrere, pero darrere mateix i es totalment diferent, resulta que hi havia un nuvolet un poc mes endavant de nosaltres i als 10 minuts de tirarnos Pep i jo, ixe nuvolet va cobrir el cel i l'avionet no es veia, havia desaparegut al nuvol i fins aci be.
Nosaltres despres de arribar al aerodrom van ixir blancs, pero molt blancs i el meu Germa i Adri van apareixer de entre la plutja que queïa, rojos pero com tomaques i nosaltres deiem des d'una habitació improvisada, que rojos estan estos NO ?.
I tant, van travesar un nuvol deixos negres, tot ple de GRANis siii de pedra, de gel.
Al meu germa li va durar dos dies les marques a la pell, no tenia un centimetre quadrat sense marca als braços, que mal. Pero vol repetir per a provar a caure a 200 sense sentir-se ametrallat.
Adri el pobre, va pillar mes pedra, pero be, no hi pots fer res, aguantar-te.
Be, sols dir que la experiencia ho val al pena, i si puc repetire, i jo recomane a tots que una vegada en la vida hi ha que provar-ho.
Aci vos deixe les fotos i videos, estan els videos dels quatre, mireu-los en Adri i Josep podeu vore la pedra de gel passar a 200 cap amunt, bueno ho pareix, els que passen a 200 son ells.
Ahh i Gracies a Silvia Vaig fer el meu somni realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada