Matinals moteres 2010 Zona Vall Albaida

Aci teniu el calendari de matinals moteres 2010 de Valencia, zona Vall d'Albaida.

Viatge a Punta cana, ufff que calor

Vaig a contar el viatge a Punta Cana, per si algu es decideix a anar, per suposat l'explicació es opinió personal.


Vam anar nosaltres i una parella d'amics, i es vam decidir per que varem trobar una bona oferta, si vas en febrer a buscar el viatge per a març o juny el pots trobar prou mes barat.


Be, no mes arribar a l'aeroport de Santo Domingo et fan pagar 20 o 25 dolars per entrar, i et donen un got de ron a la pedra ( ron en gel ), recollim les maletes i ixim, no mes ixir i aprofitant el desconcert de nosaltres ens pregunten quin touroperador som i en dirli-ho ens diuen que si, en agarren la maleta, i ens acompanyen a l'autobus, per descomptat la propina i en billet de dolar no en monedes.


Ix l'autobus cap a l'hotel, la conducció pa cagar-se a tot el que dona l'autobus, i els amos de la carretera com es mes gran, te preferencia, al començament era autovia i dius, xe quina gracia, pero dura poc, despres tot son clots i carreteres estretes pero estan prou aceptables, a les 2 hores de viatge fen un descans en un bareto de carretera, i continuem, l'ultim tramo de carretera va ser interminable, era un camí de cabres, mal de cul i mal dormits, pero vam arribar.


En arribar a l'hotel Gran Palladium el primer que fas es ferte un refresc i et posen la pulsera, despres et donen l'habitació, sopar, tirar insecticida a l'habitació i a dormir que estem rebentats.


Bueno, ho tenin all included, aixó si que esta be, esmorzem i a la piscina que l'aigua esta mes calenta que fora d'ella.


La gent de l'hotel molt amable, la platja per a mi no s'en va passar, si la arena molt blanca, que hi han palmeres i prou.


A l'hotel hi ha 7 o 8 restaurants a la carta que es menja molt be i uns 4 buffets per al desdejuni, i no se quantes piscines.


Mosquits, si que hi ha, pero en un repelent (relec) solventat, pero tot el dia en repelent, i per la nit jo tirava insecticida a l'habitació (soc molt maniatic) als meus amics si que els van unflar una nit pero ho van dir a l'hotel i van vindrer a tirar algo.


El cortecito es un lloc de fora dels complexos que es com si fora un mercat, totes les cases tenen per vendre, tots diguen-te, entra a ver, hoy dia del español, estan en tot, ara pots anar tranquil que ningú et tocare res, per que quant vam entrar al cortecito pareixia que estaguerem en un barri d'eixos americans en els que van damunt dels cotxes (tot terreny picup) i tots mirant-te, preguntem a uno on podem canviar en pesos i ens porta a un banc, que es una finestra en barrots i tots canviant, vam canviar poc per que els Dominicanos volen dolars, quan ens veien cara de turistes ens pujaven el preu, encara que pagarem en pesos.


Les Excursions, jo recomane la de la peninsula de Samana es la mes cara, per a mi la millor.


Nosaltres en ferem 3: Isla Saona, Lanxes per vorer coral i Samana. ISLA SAONA ens porten a vorer les ruines, i el riu on van rodar rambo, es bonic, despres ens porten a BAyahive des d'on ixim en lanxes de unes 20 persones a tot hostia cap a on van rodar la pelicula el Lago Azul, i un gotet de ron, vorer una estrela de mar, i continuar, arribem a Saona, una illa molt verge i bonica, es fen un coco natural ens l'obrin per dalt li posem ron i sucre i cap a dins, ens escaquejem un poc per escuadrinyar eixint-se'n del lloc demarcat per una tanca de palmeres al llarg de tota la zona turistica, tot selva, pero de repent comencen a atacar-nos mosquits, si mosquits, acollonant una 15 de mosquits perseguint-nos com si foren abelles, i nosaltres 4 corrent i ells darrere, impresionant, ja no vam tornar a eixir d'on estavem, despres tornarem en catamaran i bevent ron.

Un altre dia vam fer la excursió de anar a vorer corals, jeje quin coral ?, on esta ?, bueno vam poder vorer peixos i nadar en ells, el mes divertit d'aquesta exursió es que cada parella agarra una lanxeta menudeta i la portem nosaltres, i la veritat es que quan li aceleres van com l'hostia, pero res mes.

Samana, esta es tot el dia, i es molt xula, ens porten en autobus fins l'aeroport mes proper, i sense mirar-nos ni l'equipatge, pujem a una avioneta per a 13 plaçes, en la que veus als piltos davant teu apretant botons, ufff. Be, arribem a Samana baixem de la avioneta sense parar-la i com si d'un autobus es tractara torna a acelerar i se'n va. Pujem a un picap tot terreny, i agarrats als barrots com si fora un safari, se'n anem, mentre anavem ens explicava un poc la cultura d'alli. Arribem a un lloc, ens deixen i pujem a caball, per una senda que acollonava de les pendents que hi ha, molt bonic, el caball el portava uno que anava guiant-lo, arribem a una cascada que, bueno esta be, pero he vist de millors, ens banyem, ens diuen que es on es van rodar l'ultima escena de Jurassic parck, despres tornem i ens fan un dinar casola en una xavola que es una casa, on viu la cuinera, en la terrasa de sa casa, tot molt bo, d'aci ens porten en el tot tereny a una platja privada, que no hi havia ningú, pero que esta perduda per la selva, sols veus xavoles a les tantes, la platja molt bonica, fem un descanset, ens banyem i cap a l'hotel.

Bueno la conclusió es que no hi ha res de l'altre mon, pero que hi ha que vore-ho, un altre mon, un altra manera de viure, sense estres i a la marxa, que tampoc esta gens malament, aci vos deixe les fotos de tot l'album per si voleu vorel-es i si voleu algun detall mes m'ho pregunteu au, bloggers.

Salt en tanden - Paracaidisme Castello, Montaverner

Hola, soc jo altra vegada, pero escrit de llarga en llarga per que la feina no en deixa mes temps per escriure, i ara com me fet un esguinx, en toca repos ( insoportable per a mi ).

Bueno començem, tota la meua vida o desde que tinc algo de coneiximent, m'agradaven les altures, i jo tenia al cap tirarme desde un pont ( puenting ) pero en corda, i ho vaig fer, aci teniu les fotos, encara que jo se que s'ho cregueu: fotos puenting-jumping.

Be, despres d'aço pensava en el paracaidisme, pero el tenia massa lluny, no sabia on, ni en qui, ni si podria permitirme-ho, la qüestio es que poc a poc, ho tenia mes a prop, sabia que en Castelló feien salts en tanden ( en monitor ) tu sols tens que pagar i deixarte portar per ells, que la veritat es que son molt profesionals i ho tenen tot planificat. Faltava el dia i decidirse, i trobar algu per eixa barbaritat, així ja no era jo el loco, no sabia cuant, ni com.

Pero el desti es maravellos, un dia arriba Silvia de treballar i en diu que anaven a organitzar un salt en Paracaidisme els seus companys de feina, que si jo volia apuntarme, que cregeu que vaig dir ? Que aixo ni es pregunta, on hi ha que signar, vaig a marejar a Pep, Adrian, Josep i mes gent que al final no van vindre per els motius personals que foren.

Bueno, va arribar el dia mes esperat, el 31 de maig, el grup era de 16 persones, pero nosaltres vam arribar els primers malgrat estar un hora mes lluny que els altres, "els nervis" jeje, vam signar ( sols un segur ), i esperar.

Sobre les 10:30 ens van posar els arnesos, ai si que t'agarrava un cague que pa que, pero com els burros, nosaltres cap endavant.

AAaaiii, cuant be uno i diu, au vingeu cap aci, ens fa tota la explicació en una plataforma pareguda a la del avionet.

Bueno, a arribat l'hora pujem a l'avionet es tan menut que no caviem casi, en terra i arropits Jo Pep i el monitor de cadascu mes dos xiquets amb un casc en camera per a gravar-nos, a nosaltres ens suaven les mans i les xiques parlaven dels amics con si estagueren al mercat, "fotre" com si res, l'avionet no te ni porta, es una lona desplegada que cuant arribem a 4000 metres l'obrin, la lliguen com la lona de la tenda de campanya, (com pots).

No sabeu la impresió que dona vorer tirar-se al teu amic Pep davant teua, a una altura que cuant mires es defineix tot el contorn de la comunitat, i mes ufff impresionant si no fora pel cague, es pot disfrutar mes.

Ara en toca a mi, el tio en diu, estas preparat ( que li tenia que dir ? ) clar que si endavant, i espenta cap a la porteta, mentre la que en fa fotos ix fora de l'avionet tan tranquila, per poder pillar millor planol, iiiihh cap abaix, no mes començar la caiguda agarres els 200 KH, hi ha un moment que no saps on estas, pero en un moment trobes el nord, i mires cap avall, una passada caure sense res on agarrarte a ixa velocitat i el terra tan lluny, el millor de tot es que el terra no s'ha propa, sempre esta lluny, als 40 segons mes o menys, et fa un toc el monitor que va darrere enganxat a tu, i aixó vol dir que t'has de posar en la posició que haviem practicat, i al moment una frenada acollonant, ens para en sec, cuant obri el paracaigudes, ens deixa parats en mig del cel, que mal les cames, pero es passa prompte, cuant obri encara estas a 1000 metres que dius hostia pues encara queda, pero no, el tio comença a fer piruetes, que el paracaigudes ens passava el davant i com baixavem a tot hostia, molt emocionant, fins arribar a terra per cert un aterratge molt suau, i els dos blancs com la paret.

El meu monitor en dona la ma i s'en va corrent a per Adrian per a tornar-se a tirar ( que sort ).

Fins a aci be, ara toca el meu germa i Adrian que es tiren darrere, pero darrere mateix i es totalment diferent, resulta que hi havia un nuvolet un poc mes endavant de nosaltres i als 10 minuts de tirarnos Pep i jo, ixe nuvolet va cobrir el cel i l'avionet no es veia, havia desaparegut al nuvol i fins aci be.

Nosaltres despres de arribar al aerodrom van ixir blancs, pero molt blancs i el meu Germa i Adri van apareixer de entre la plutja que queïa, rojos pero com tomaques i nosaltres deiem des d'una habitació improvisada, que rojos estan estos NO ?.

I tant, van travesar un nuvol deixos negres, tot ple de GRANis siii de pedra, de gel.

Al meu germa li va durar dos dies les marques a la pell, no tenia un centimetre quadrat sense marca als braços, que mal. Pero vol repetir per a provar a caure a 200 sense sentir-se ametrallat.

Adri el pobre, va pillar mes pedra, pero be, no hi pots fer res, aguantar-te.

Be, sols dir que la experiencia ho val al pena, i si puc repetire, i jo recomane a tots que una vegada en la vida hi ha que provar-ho.

Aci vos deixe les fotos i videos, estan els videos dels quatre, mireu-los en Adri i Josep podeu vore la pedra de gel passar a 200 cap amunt, bueno ho pareix, els que passen a 200 son ells.

Ahh i Gracies a Silvia Vaig fer el meu somni realitat.

Fotos

Videos

RAul----JOsep-----PEp-----ADri

Viatge al Parc Nacional d'aigües tortes

Anem a començar el blog amb un viatge que vam fer en setmana santa, que de Santa te poc jeje.

Be a ultima hora vam decidir anar a Aigües tortes al pirineu, que es una de les zones mes espectaculars de la peninsula, estic enamorat del pirineu, el tenim molt a prop i es una passada, vos el recomane.

Vam ixir sobre les 8:30 del mati i vam decidir anar per carreteres convencionals, ja que anem en caravana i no podem sobrepassar els 90Kh, el viatge va durar unes 7 hores, pero molt entretingut perque aixó d'anar per carreteres passant per els pobles es molt entretingut, coneixes pobles nous, vam arribar a Espot un poble a les portes del parc, un poble tipic d'alta muntanya, molt turistic pero bonic, vam acampar al camping la Mola, molt tranquil ja que estavem practicament sols, segons ens aviem informat es preveu mal temps.

Una vegada instal·lats al camping decidim anar a la casa del parc per a informarse, ens diuen que a partir de huí ( Divendres ) mal temps i molta neu, ara que fem ? cap problema s'enanem a Andorra i es comprem roba de muntanya a bon preu i aixó vam fer vam passar la vesprada en anar i tornar a Andorra, pero ben equipats.

Dissabte anem a la casa el parc i ens alquilem unes raquetes per a la neu, prevenint el que podria vindre, i la vam encertar, encara com vam pillar unes raquetes de neu.

Vam començar l'ascenció desde el parking a l'entrada del parc, aci teniu la Ruta, el començament ja va ser xulissim, com podeu vore,

no es podia vore ni el sol, del arbres que hi han, i molt preparat per a gent amb problemes de movilitat, hi ha una rampa de fusta de uns 800 metres, que entra la bosc fins a una menuda xarca amb un pont de fusta molt ben arreglat , i desde aquest punt ja es necessita un bon calçat per a no tindre ningún esglai i continuar disfrutant del paissatge.

Pero abans d'arribar al pont de fusta, SORPRESA !!! es posa a nevari com nevava com podeu comprovar a la foto. El paisatge es va convertir com si de repent entrarem en un compte de fades, en pocs minuts es va fer tot el sol blanc com un llançol, pero nosaltres cap amunt disfrutant del paisatge.

No se, el que vam tardar en arribar a l'Estany de Sant Maurici, vam perdre la nocio del temps en tanta blancor, en arribar a l'estany, es vam quedar en la boca oberta, l'estany estava congelat i damunt la neu que habia caigut feia que no es distinguira terra de l'aigüa una autentica passada i com no la foto.

Eixa estanpa tenia que permaneixer en el temps jo era la primera volta que mirava un paisatje igüal, cada vegada que vaig al pirineu en sorpren,

El que hi ha al darrere nostre es l'estany, aunque no ho parega.


A partir d'aquest punt per poder continuar teniem que posar-nos les raquetes que portavem a l'esquena, era impossible continuar sense elles les pedres pareixien gel i en poc de temps van desapareixer de la vista quedant cobertes totalment per la neu tot era neu i neu i neu.


Vam continuar per la part dreta del llac, que ens portava fins les cascades de la Ratera, i des d'allí cap amunt per una pendent molt empinada i escarpada, pero nosaltres cap amunt, com sempre, cada vegada mes neu i mes profunda, encara com es vam comprar bona roba i alquilarem les raquetes si no, seria imposible continuar, la prova era que desde l'estany, ja no veíem a ningú, i la gent on estaba ? jo si que ho sabia, no tenien prou güeps per pujar, algun valent si que es creuava, pero contadets.

vam passar per un pont que la neu arribava a un metre i algo mes, spectacular, pero nosaltres cap amunt, el nostre objectiu era l'Estany de la Ratera que esta a 2100 metres d'altitud i nevant, pero en menys intensitat.

Be desde aci i fins l'estany de la Ratera era tot igual neu i mes neu, enfonsan-se inclos portant les raquetes als peus, en arribar a l'estany feia un fred que te cages un aire que alçaba la neu del terra i ens la llançava damunt, crec que aixó es diu una VENTISCA no se en quina intensitat pero el aire traspasava per qualsevol foradet del pantalo o xaqueta.

Vam vore el llac tot blanc, que no es definia on era terra i on aigüa, mes o menys tenies que anar amb compte de no aproparte massa, no m'imagine caure al aigüa, uffff que fred.

Bueno per a huí divendres ja ho teniem be, ara tocava tornar per els mateixos passos, si no els habia tapat la neu jeejjejej.

Eeeiii, aci vos deixe un enllaç a les fotos de tot el viatge, ja teniu feina si teniu que vore totes les fotos, fotos Viatge.

El dissabte vam pujar a un altre refugi desde la població de Son, pero no se com es diu el refugi, no m'enrecorde, pero tambe va ser una mica pesada, perque hi habia zones on s'en fonsavem fins a la cintura i ens costa molt avançar. Pero va valdre la pena, vam dinar al refugi i cap a avall, per cert al refugi hi ha una estufa de llenya que calfa com un deu, vam posar el calcetins penjats per a secarlos, com que no portabem raquetes eixe dia es vam mullar botes, calcetins i pantalons, pero res tot controlat, aahhh i tambe es vam creuar amb una parella que putjava serra amunt al dormir al refugi, i direu que te d'especial, pues que anavem amb 2 xiquetes una de uns 9 anys i l'altra de 5 o 6 i anaven amb carret que portava rodes per anar per terra i despres a la neu li afegises un esquis i cap amunt, aixo si que es amor per la serra, la mes menuda anava dins del carro, pero ara habia pujat en s'ha mare a peu mentre son pare i la major pujaven el carro, com no, jo els vaig ajudar a pujar el penyonet, que de deveres era complicat pujar tant carregat com anava, que moral, pero jo, l'admire.

El diumenge va eixir un dia que te cagues un sol esplendit, meravellos.

Vam decidir pujar al refugi les Amitges ( ruta ) que estava mes amunt que l'estany de la ratera i com que esta molt lluny vam decidir pujar amb el taxi especialitzat, des del parking del parc fins l'estany Sant Maurici i de ahí començar l'ascens, com no esta vegada amb raquetes, ja vam tindre prou el dissabte.

He de dir que l'ascensió fins l'estany de la ratera va ser tranquilet pero de aci cap amunt per a cagarse pero literal-ment, amb raquetes que portabem s'en fonsavem un pan i mig de la quantitat de neu que hi habia, i la pujada va ser vertiginosa si no es per la neu, per eixe lloc no pujem, del grao d'inclinació que hi ha, i no era un margenet, no, era una serra que miraves i deies ahi davant ja esta millor i uns collons tot empinat que si patines regoles 15 minuts sense parar, contar-ho es facil pero no sabeu la sensasió que dona estar ahi.

Bueno vam arrivar al refugi com vam poder, pero vam arribar, i vam dinar tot el buffet que portabem a les motxiles, com no, vam comprar un potet de beguda per a colaborar amb el refugi.

Ara venia el problema, com vos he dit abans feia un dia esplendit, i eixe era el problema, començaren les allaus i a fondres la neu, vam vaixar per el mateix lloc, per que ens van dir els vigilants del refugi que pel bosc hi ha menys perill d'allau, pero la neu es fon, i va haver moments que es vam enfonsar mes amunt de la cintura, i en raquetes posades, flipa, pero nosaltres com el burros, la mirada al recte i cap avall.

La baixada va ser mes tranquila, el unic es que teniem que baixar fins el parking, pero res tot controlat per auns experts com nosaltres, ens van ixir unes quantes ajulletes, d'aquestos dies tan intensos, pero res, poquetes ehh ...que nosaltres som professionals.

Per ultim dir que el viatge ens va agradar moltissim s'ho vam passar d'alló mes be, i que de segur que el repetirem pero en estiu, per a contrastar el paisatje blanc amb el verd, recomane a tots els qui li agrade la serra ( pirineu ) que vagem a disfrutar-lo, que de segur que ho faran.

Si algu vol mes informació no dupteu aison78@hotmail.com i tambe en http://aison78.spaces.live.com/

Gracies per perdre el temps en aquest blog.